Al nou rector de l’Alcúdia

L’Alcúdia és un poble obert i plural, de gent generosa, jovial, treballadora i noble, que de seguida acull amb estimació els qui arriben de fora i els tracta, sense cap mena de diferència, com els qui hem nascut ací. Tots són benvinguts al nostre poble, que per això mateix ha crescut molt al llarg dels últims anys. I és que l’Alcúdia rebutja la xenofòbia i el racisme. La prova d’això són les persones vingudes de lluny i que ja són igual d’alcudians i d’alcudianes com els qui hem nascut ací, com Milena o Franco, que treballen a la pastisseria de l’amic Jesús. També els capellans (recordats i enyorats), Miguel Díaz i José Enrique Sala, d’Utiel i de Benissa, respectivament, de seguida es van sentir alcudians. I va ser precisament Miguel Díaz, qui, malgrat vindre d’una zona castellanoparlant del País Valencià, va començar a fer les misses en la nostra llengua, a primers dels anys setanta, aplicant així el Concili, pel que feia a l’ús de les llengües vernacles.  

Tu, José Luis, has nascut al Genovès, un poble valencianoparlant, com ho és també l’Alcúdia. Per això m’agradaria i desitjaria que la nostra llengua, tants anys exclosa de la litúrgia, passara a ser (d’una vegada per totes), la llengua en la qual els cristians alcudians puguem celebrar la nostra fe. És una anomalia, del tot inexplicable, que a l’Alcúdia (i a la majoria dels pobles valencianoparlants), el valencià estiga exclòs del temple. I és per això mateix que no podem sentir-nos valencians i cristians alhora. Perquè en entrar a l’església hem de deixar a fora la nostra llengua, un fet que no passa a cap altre país. 

Desgraciadament, i a diferència del que va passar a tots els països del món després del Concili Vaticà II, a l’Església del País Valencià vam passar del llatí al castellà i no al valencià, com hauria d’haver segut normal. Al cap dels anys, amb els diversos arquebisbes de les diòcesis valencianes (i a excepció del bisbes Josep Pont i Gol, Josep Mª Cases i Rafael Sanus), tots els pastors han posat excuses per així excloure el valencià de l’Església. 

La primera excusa per no introduir el valencià a la litúrgia va ser que no hi havia una demanda de la gent per utilitzar la nostra llengua. Però tampoc no hi havia cap demanda després del Vaticà II per introduir el castellà. Encara recorde que després del Concili es van fer uns fulletons en castellà, per tal que la gent aprenguera a respondre en la llengua de Cervantes el que abans responien en llatí. I va ser així com passàrem del, “et cum spiritu tuo” al, “y com tu espíritu”. 

Una altra excusa que posen els capellans per no utilitzar el valencià a l’Església, és que hi ha gent (a l’Alcúdia, poca), que parla castellà. Però al meu poble també es parla àrab, xinès o romanès i les misses no es fan ni en àrab, ni en xinès, ni en romanès. 

La tercera excusa (del tot ridícula) és la de, “en quin valencià?”. Curiosament mai no diuen els capellans, “¿en qué castellano”. Abans de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, els diversos bisbes, per no introduir la nostra llengua a la litúrgia s’excusaven en la ridícula pregunta de, “en quin valencià?”. Ara, amb l’AVL, ja no tenen aquesta excusa. Però continuen (sobretot els bisbes d’ d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló), sense utilitzar, ni animar els capellans a celebrar l’Eucaristia i els altres sagrament, en valencià. 

Crec que tu, José Luis, havent nascut al Genovès, hauries d’utilitzar a la litúrgia la llengua del trinquet, perquè resulta del tot ridícul que a la porta de l’església (o fins i tot a la sagristia), estiguem parlant en valencià amb Oretín, Enrique, Julia, Amparo, Paco, Vicenta o Carmen i que en passar al presbiteri, els capellans canvien de llengua i per celebrar la nostra fe deixen el valencià exclòs de la predicació i dels sagraments.

És veritat que hauríeu de tindre el recolzament dels bisbes valencians. Però tot és qüestió de voluntat, perquè la gent no fa cap problema a les misses en valencià. Ni hi ha cap animadversió al valencià. Al contrari, jo mateix quan estic a l’Alcúdia sempre celebre l’Eucaristia en valencià i mai en la vida cap persona m’ha dit que la prefereix en castellà. Més encara: són molts els alcudians que em diuen que els agrada que la missa siga en valencià, la llengua que parlen amb els seus fills o amb els seus néts o amb els seus pares.

Des de fa dècades, l’Església valenciana està perpetrant un autèntic genocidi lingüístic, excloent el valencià de la litúrgia. I ja seria hora que els bisbes i els preveres valencians, de Morella a Elx, normalitzaren la nostra llengua a l’Església, per seguir l’exemple dels benemèrits capellans, Vicent Sorribes, Alexandre Alapont o Pere Riutort, capdavanters en la introducció del valencià a la litúrgia. Només una anècdota: Alexandre Alapont, abans d’anar de missioner a l’antiga Rhodèsia, va estudiar anglès, que li va servir de ben poc, ja que la gent de la zona on va estar destinat no sabia anglès, sinó nàmbia. I va ser l’amic Alexandre que va aprendre nàmbia, per parlar com parlava la gent que servia. I és que no és el poble que ha de parlar la llengua del pastor, sinó que és el pastor que hauria de parlar la llengua del poble que serveix. 

Quan el papa Francesc va demanar que els pastor feren “olor a ovella”, vaig pensar que la millor manera de fer “olor a ovella”, és parlar com parla el poble que els acull.   

Curiosament, a l’Alcúdia, l’únic lloc del meu poble on em sent foraster és a la meua parròquia, que exclou la meua llengua de la litúrgia. I que obliga els alcudians a dir: “Y con tu espíritu” i no “amb el vostre esperit”. Perquè vaig al forn de Jesús i parle en valencià i ell em respon en valencià. Vaig a la farmàcia i amb Enrique, Enri, Imma o Maite em passa el mateix. Vaig a la Casa de la Cultura i igual. Al Consultori, el Dr. Josep Valor (nét de gran escriptor Enric Valor), també em parla en valencià. A la carnisseria, Oreto o al mercat, Marga, em parlen en valencià. A l’ajuntament, l’alcalde, Andreu, o les regidores, Àngels o Rosa, em responen en valencià perquè jo els parle en valencià. Només l’Església m’obliga a canviar de llengua, cosa del tot irracional i ridícula. I a més, discriminatòria per als valencianoparlants. I ja seria hora que els capellans celebraren la nostra fe en la nostra llengua, que, per altra part, com diu l’Estatut d’Autonomia, és la “llengua pròpia” del País Valencià.  

Aquest és el meu desig, que et transmet, amicalment, i d’aquesta manera acabar amb el genocidi lingüístic que l’Església valenciana està perpetrant contra els cristians valencians des de fa dècades. I també, evidentment, per raons pastorals. Per celebrar la nostra fe en la llengua del nostre poble. Com passa a tots els països del món, a excepció del País Valencià.

Amén.